Hi ha jocs antics que necessiten força context per entendre per què van ser importants. Altres només necessiten que agafem el comandament. Flying Shark i Fire Shark pertanyen clarament al segon grup. Han passat gairebé quatre dècades des que Toaplan els va portar als salons recreatius, però només cal jugar uns minuts per reconèixer moltes de les idees que acabarien definint el shoot 'em up vertical durant els anys posteriors.
M2 recupera ara tots dos títols dins de la seva línia Toaplan Arcade Garage amb Flying Fire Shark, una recopilació que torna a demostrar l'enorme cura que l'estudi japonès posa quan treballa amb clàssics. No estem davant de dos jocs rejovenits artificialment, sinó davant d'una conservació molt respectuosa acompanyada de prou eines modernes per fer-los una mica menys intimidants.
Flying Shark continua sent una petita lliçó de disseny
Flying Shark va aparèixer originalment el 1987 i el seu plantejament no podria ser més senzill. El nostre avió avança contínuament mentre destruïm enemics terrestres i aeris, recollim potenciadors i intentem sobreviure.
La clau és que aquesta aparent senzillesa amaga un joc tremendament calculat. Aquí encara no trobem les enormes cortines de projectils associades posteriorment al bullet hell. El perill ve de trets molt més concrets, ràpids i llançats des de posicions capaces de agafar-nos desprevinguts. No es tracta només de tenir bons reflexos: aprendre on apareixen els enemics acaba sent fonamental.
També funciona molt bé la progressió del nostre armament. Comencem sent relativament vulnerables ia poc a poc augmentem la nostra potència fins a convertir l'avió en una màquina molt més contundent. El problema arriba quan perdem una vida i part d'aquest poder hi desapareix. Un error en pot desencadenar fàcilment més, perquè recuperar el control de la partida amb un armament debilitat no és senzill.
Les cinc fases es repeteixen posteriorment en un segon bucle, així que sobre el paper no sembla una experiència especialment extensa. En realitat, com a bon arcade, la durada depèn molt més de quant vulguem dominar-lo que del nombre d'escenaris.
Fire Shark puja considerablement la temperatura
Dos anys van separar Flying Shark de Fire Shark i es nota pràcticament des del primer minut. La seqüela és més ràpida, agressiva i espectacular. Els escenaris guanyen presència i, sobretot, el nostre arsenal és molt més satisfactori.
Disposem de tres tipus de tret que podem millorar progressivament i arribar als nivells superiors de potència produeix aquesta meravellosa sensació de controlar una autèntica piconadora voladora. Fire Shark sap fer que ens sentim poderosos.
Perquè si Flying Shark ja exigeix atenció, Fire Shark pot ser brutal. Els projectils viatgen a velocitats molt elevades, les formacions enemigues busquen contínuament treure'ns de posicions còmodes i algunes situacions deixen un marge de reacció mínim. Memoritzar deixa de ser un avantatge per esdevenir pràcticament part del sistema de joc.
Pot frustrar, especialment si arribem acostumats a propostes actuals més permissives, però també explica per què aquests jocs funcionaven tan bé als recreatius. Cada intent aporta informació i superar una secció que abans semblava impossible proporciona una satisfacció difícil de replicar.
M2 entén perfectament com recuperar un arcade
Aquí és on aquest recull guanya bona part del seu valor. Podem jugar respectant l'experiència arcade original, incloent-hi diferents versions regionals, però M2 incorpora eines que permeten adaptar l'aprenentatge.
El mode Super Easy redueix considerablement la dificultat i suposa una bona porta dentrada, mentre que Custom permet modificar diferents paràmetres. Arcade Challenge serveix per practicar situacions específiques i els habituals M2 Gadgets mostren informació addicional durant les partides, ajudant-nos a comprendre enemics, potenciadors o fins i tot determinats comportaments dels projectils.
Són afegits importants perquè no modifiquen l'essència dels originals. Qui vulgui enfrontar-se a l'arcade tal com va ser concebut ho pot fer, mentre que un jugador nou disposa d'eines per entendre'l abans d'acabar convertit en ferralla durant els primers minuts.
L'emulació també manté la precisió i la velocitat necessàries en jocs on uns quants frames poden separar una esquiva perfecta de perdre una vida. Visualment segueixen sent títols de finals dels vuitanta, evidentment, però els seus sprites, escenaris i explosions mantenen personalitat, i l'apartat musical continua acompanyant estupendament aquesta tensió permanent.
Una recopilació excel·lent, encara que una mica escassa
El principal punt discutible és al contingut. Flying Shark i Fire Shark formen una parella magnífica perquè permeten observar directament l'evolució de Toaplan en només dos anys, però segueixen sent únicament dos jocs.
Hi ha versions domèstiques addicionals mitjançant un DLC de pagament juntament amb contingut relacionat amb Wardner. Les edicions físiques de Clear River Games inclouen aquest material, però hauria estat preferible trobar-lo integrat de sèrie també a l'edició digital. Quan el propòsit d'una col·lecció és preservar i contextualitzar una part de la història d'una companyia, separar algunes de les versions addicionals inevitablement resta sensació de producte complet.
No són jocs pensats per a qui simplement vulgui acabar una campanya i passar al títol següent. Aquí la diversió és repetir, aprendre i dominar a poc a poc cada fase. I precisament per això, gairebé quaranta anys després, tots dos segueixen tenint alguna cosa a dir.